entrevistes PERIFÈRIES11-12

Com activar processos col·laboratius des del territori de l’art. Quina força li resta, a l’art?



Que impugnen la constant neutralització de l’experiència que generen possibilitats d’experiència que òbriguen els possibles i deixen pas a produir mons comuns. Que possibiliten donar sentit i reestructurar  permanentment i de manera conflictiva tots els sabers i els valors que compartim en el territori del coneixement.

Quina força li resta, a l’art?


“Si hi ha espais de l’art, és perquè ara l’art es defineix menys per criteris de perfecció tècnica o d’apropiació per a determinats fins que pel fet d’expressar una experiència espaciotemporal específica”. Són paraules de Jacques Rancière sobre la dicotomia entre un dins i un fora en “relació amb el consens com a distribució de les competències, dels espais especialitzats i els públics dirigits”. Crear des d’aquests espais com a forma d’intervenció, no solament per a inserir-se com a nou registre, sinó des de la mateixa pràctica que qüestiona allò que s’ha donat, les seues interpretacions, la realitat i –així mateix– la ficció del mateix joc. Aquestes podrien ser les línies bàsiques per on es materialitzaran aquestes noves pràctiques en un territori (el de l’art) en plena confrontació d’interessos epistemològics.


Un dels valors d’aquest art consisteix en la seua potència dissolutiva integrant altres disciplines del pensament per potenciar nous processos col·laboratius, desregularitzant el mateix mètode científic des del qual exercir la crítica. Així, aquests projectes són el resultat d’un “exercici lúdic i autoreflexiu en què les capacitats bàsiques de l’ésser humà: percepció, afecte, pensament, expressió i relació” es posen de manifest (Brian Holmes).

Si entenem aquestes noves pràctiques com una definició d’art, no podrem deslligar-les del context (capitalisme cognitiu[1]) en què s’inscriuen com a resultat d’un desig[2], sia com a acceptació, sia com a impugnació del que és donat.

Davant la por i les mirades confuses volem possibilitar el compromís des de la intimitat compartida en un espai dissolt per així traure’ns del damunt el pes del nostre temps, per preguntar-nos si és possible repensar-nos i des quin territori. Si ja som en temps de replantejar-nos la por a l’altre o si el que pensem que queda encara és un gest difús, un espai en gestació.

Centre Cultural La Nau: Agustín Pérez Rúbio, director del MUSAC 




[1] «Característica del trabajo inmaterial o intelectual basado tanto en la cooperación y compartición de códigos abiertos como en la mercantilización o el ¨cercamiento¨ de los saberes en forma de propiedad intelectual que después se hace circular como fuente de renta. Capitalismo cognitivo. Propiedad intelectual y creación colectiva, Traficantes de Sueños. Madrid, 2004.
[2] “Agenciament que segons Deleuze i Guattari resulta del flux de desig, portat a una multiplicació de si mateix, i fins i tot a una relació delirant amb els altres, amb el llenguatge, amb les imatges i amb les coses. Només aquest tipus de deriva al caire del deliri pot articular una cosa original, una enunciació col·lectiva: és ací on rau tot l’interès i tota la passió del dispositiu artístic. El dispositiu artístic, o l’articulació d’enunciacions col·lectives”. Brian Holmes. www.u-tangente.org



+Info.