entrevistes PERIFÈRIES11-12

Fer d’una pràctica col·lectiva una experiència comuna




Des de les anteriors propostes de PERIFÈRIES s’ha reclamat una mirada perifèrica per a la cultura des d’on experimentar, pensar i reivindicar, per tornar a prendre a mirar i a mirar-nos d’una altra manera. Contraposant la transversalitat, l’error, allò que és borrós, a aquella visió focalitzada i enfocada que ha dominat la cultura occidental.

En aquests inicis de segle encara ens regim, com una guia bàsica per a navegants, per la recepta normativa cientista de seleccionar, identificar i totalitzar sobre la base de solucions lògiques i desenvolupades des d’un ordre pràctic, en què preval el determinisme d’un coneixement lògic i no compartit, ben sovint ja hipotecat. Això s’ha construït, a més, obviant els nous paradigmes emergents i les seues ampliacions i amplificacions, que des de la “democratització” d’aquestes tecnologies (propiciada pel canvi de paradigma en l’ús i el gaudi de la tecnologia) ens ha envaït l’espai relacional d’informació i representació.

Descartes deia que “si es fabricava una màquina tan potent que coneguera la posició de totes les partícules i que utilitzara les lleis de Newton, se’n podria saber l’evolució futura i predir així qualsevol cosa en l’univers”. D’aquesta manera es va descobrir Neptú, gràcies a les lleis de gravitació de Newton. Un fet històric que marcà l’ordre des del qual s’estableixen gairebé tots els paradigmes de modernitat: progrés, cultura, història, política, llibertat, sobirania, família, estat, etc., que a hores d’ara es troben en ple procés de qüestionament, revalidació o desaparició.

En definitiva, durant dècades s’ha construït una societat en què qualsevol objectiu, projecte o impuls s’ha vist confiat a les coincidències, per això totes les irregularitats i diferències han quedat convertides en pur soroll; evitant el desacord i el conflicte, entesos aquests com a força d’una consciència crítica.

Perifèries07 va començar com un intent per establir connexions entre experiències que intervenen des dels marges o amb una visió perifèrica i que qüestionen els centres des d’on s’estableix l’ordre social, urbanístic, polític, creatiu…

En l’edició Perifèries09, no ens centràvem només en l’àmbit social, criticant unes estructures socials, impermeables i predictibles, sinó que intentàrem anar més enllà. Partírem de la cultura popular com a veu d’un pensament fet cos sense marges i obviant-ne la simplificació des de les problemàtiques de representacions polítiques duals com a pràctica per a qüestionar allò que és donat pensant en el nosaltres[1].

En aquest sentit, s’hi va parlar de les problemàtiques des de l’acceptació de la diferència, l’ocultació de la impotència i la frustració dels esdeveniments, com a fórmules de l’estat de consens[2] en què vivim.

En Perifèries10 vam partir de la crisi[3], pensada ací com un espai on entrem a temps complet, i al qual només semblava que podíem fer front amb la por. Aquesta crisi, que encara perdura, ha provocat l’oblit d’estratègies fonamentals, com ara la participació ciutadana, l’acció, la col·lectivitat, la creativitat, la política, el que ens és comú, l’espai públic, la vida.

El repte d’enguany és, en conjunt, propiciar un espai de conflicte[4], on la queixa siga exorcitzada a fi de recuperar l’energia i la força oblidades que puguen reconfigurar “un” sentit. La nostra intenció és que l’ocupació d’aquest espai (espai públic) siga part substancial de Perifèries11, més enllà de fer visibles les estructures disciplinàries de les institucions. Des de la superació necessària d’aquest àmbit d’acció, volem anar una mica més enllà, envers una evolució necessària.

En paraules de Manuel Borja-Villel[5], cal anar “fent causa comuna amb una institucionalització crítica, és a dir, aquella que es qüestiona a si mateixa, alhora que qüestiona les formes específiques en què s’organitza tot allò que és social, mitjançant la proposta imaginativa d’espais i models d’agenciament diferents”. Buscant una efectivitat “poètica i política derivada de la seua capacitat d’invocar l’experiència d’un altre món possible”.



ESTRATÈGIA

Com ja s’ha comentat, no es tracta de revisar tan sols una visió dels esdeveniments; es tracta de diluir-nos en la pràctica, lluny ja d’estar instaurats en la queixa i la simple crítica al sistema. Ens proposem deixar de banda l’experiència fragmentada que després intenta explicar-lo per mitjà de la suma de les parts, per convertir la mateixa convocatòria en la seua força, buscant l’afectació en primera persona.

Per aconseguir-ho, hem pensat en un mètode tan asèptic, neutre i permeable com siga possible perquè la pràctica es realitze amb tota llibertat.


MÈTODE

Open Space: És una tècnica que permet posar en marxa persones i idees per a la resolució ràpida de conflictes. Aquest mètode ha estat utilitzat tant per grans corporacions empresarials com per grups integristes radicals.

Harrison Owen va ser el creador d’aquesta tècnica que busca el treball autogestionat amb diversitat de recursos des d’una experiència compartida.


PRÀCTIQUES

Per desenvolupar els puntals d’aquests “agenciaments”, partim d’una necessitat que hauria de fer-se real i permeable també en la seua posada en pràctica. Entenent aquesta pràctica des del punt de vista dels seus assistents/productors, generada per l’acció dels participants.

Vivim mons multifocals, amb esdeveniments i desitjos que es concentren o imanten en moments precisos, llocs i causes que s’agrupen depenent de la seua gradació per interessos. Plantejar l’espai, l’estructura, d’una exposició com un tancat artificial ens provocava, en el marc de Perifèries11-12, un cert recel, fins i tot disgust, perquè hi reconeixíem ja símptomes d’esgotament, si no la peremptòria repetició i continuació d’un model après.

En aquest sentit, replantejar l’exposició no com un lloc i espai clos i inert, separat del món, ens va obligar a revisar el sentit i l’exigència última de “la posada en exposició” com el resultat final, el reflex, l’arxiu, el node i el residu d’un corrent d’impulsos derivat a través de múltiples eines, successos, llocs i temps.

És així com plantejàrem obrir l'espais de la Universitat com a lloc de recerca en temps real, un laboratori de pràctiques i tallers, de grups de treball a través de diferents eines, amb el suport de conferències de referència. L’esdeveniment es prepara i es planteja “aigües amunt”, rebuscant en la matèria i les interrogacions, sense intermediaris.

Quin és el lloc de La Nau? És el lloc del node, de l’arxiu expandit, del reflex en temps real d’allò que es prepara: del que passarà i del que en quedarà.

Un primer pas és dissenyar un espai multifocal ampli i permeable que permeta el seu desenvolupament en totes les seues variables d’habitabilitat, funcionalitat i adaptabilitat per als tallers i La Nau.

En segon lloc, ens centrem a dotar aquest espai de la tecnologia i els materials en ús perquè els grups de treball puguen editar les seues experiències simultàniament.

Tots els continguts de les pràctiques desenvolupades, i les conclusions que en deriven, seran la base editorial d’aquesta edició del projecte Perifèries11-12, que es concep com a element textual generador de continuïtat (des del raonament, la crítica i l’opinió) que establisca una veu intermitent però sensible sobre el context circumdant immediat.

Tot el merial resultat del pròpi projecte quedraá exposat fins el 15 d'abril al mateix espai ( sala Oberta ).


[1] “Entès com un procés en què la fragilitat es mostra com a vida, quan es posa, quan aprèn del seu entorn immediat, alhora que posa en crisi la seua relació amb l’altre…» Garcés, Marina. Perifèries09. http://periferies09.blogspot.com/p/des-don-pensar-ho.html
[2] «Una cultura consensual. No en el sentido de que llegue a acuerdos haciendo dialogar los desacuerdos, sino de que prescribe los límites de lo posible». Fernández Savater, Amador: “El arte de esfumarse; crisis e implosión de la cultura consensual en España”. El estado mental, núm. 1, gener de 2011.
[4] «Es en esta democracia-mercado del capitalismo mundial integrado que asegura la unidad inquebrantable del mundo, donde toma cuerpo un discurso de la diferencia que ha neutralizado todas sus amenazas y peligros. Cuando la diferencia no encuentra más caminos por los que discurrir que los que trazan la obviedad y el miedo de un mundo que se ha quedado solo, la imagen del otro puede circular inofensivamente por las calles de nuestra ciudad,[4] por las páginas de las revistas de entretenimiento dominical y entre los flashes de la publicidad. Es también en ese mismo escenario donde la desigualdad más extrema puede continuar extremándose obscenamente sin consecuencias. ¿Dónde está el límite cuando la realidad misma no lo tiene, cuando todo es y se ha hecho posible?». Garcés, Marina. Todo es y se ha hecho posible. UOC, 2003.
[5] Borja-Villel, Manuel. Director del Museu Nacional Centre Reina Sofía, Madrid.
«Característica del trabajo inmaterial o intelectual basado tanto en la cooperación y compartición de códigos abiertos como en la mercantilización o el ¨cercamiento¨ de los saberes en forma de propiedad intelectual que después se hace circular como fuente de renta. Capitalismo cognitivo. Propiedad intelectual y creación colectiva, Traficantes de Sueños. Madrid, 2004.